Una línia ferroviària en declivi des dels anys 70
Per a molts cerdans del segle passat podia semblar impossible que un ferrocarril pogués arribar a la Cerdanya, per creure insuperables els important accidents geogràfics existents. Quan els periòdics locals en començaren a parlar vers el 1880-1881, els comarcans deurien comentar mig incrèduls la notícia. La realitat va ser que aquells primers comentaris s’afiançaren cada cop més i prengueren forma tangible anys després, de tal manera que la diligència va ser relegada i abandonada.
Durant aquests últims 40 anys i en l’actualitat, podria fer-se un llarg recital de retalls de premsa entorn aquest mitjà de comunicació (el tren de Puigcerdà-Barcelona de rodalies Renfe); tan per notícies bones com per dolentes… Entorn a ell es podria dir una gran varietat d’adjectius, entre els quals, segurament, predominarien els desqualificatius. La veritat és que el ferrocarril ha anat malament des de fa molts anys i, en ocasions, se n’ha accentuat els problemes. El desmillorament progressiu de la línia era un fet constatat ja durant els anys 70. Els problemes continuats de catenària, esllavissaments, malmesa de rails, trens, etc, havien portat a l’extrem que tothom deia que se sabia quan se sortia però no quan s’arribava…
En aquest trist marc, el 1978 sorgiren els primers i lleugers comentaris d’un possible tancament de la línia. Seria però, a partir del 1983 quan els fets s’accelerarien. Per l’agost d’aquell any, els passatgers d’aquesta línia feien una estirada a la via per denunciar-ne el mal estat i del servei Renfe. Van acusar l’empresa de practicar una marginació de la línia. Després de diversos contratemps, entre ells un descarrilament greu pel març del 1983, tornaven a produir-se comentaris del seu tancament tot adduint-ne la manca de rendibilitat. Els articles a la premsa s’anaren succeint i l’ambient s’escalfava, de manera que els polítics municipals començaven a aixecar les orelles fins al punt que el consistori puigcerdanès amenaçava de fer una revisió del Tractat dels Pirineus si Madrid tancava la línia. Fou un cop d’efecte, ja que les trucades telefòniques de les autoritats governatives, de partits polítics i de premsa esdevingueren un bombardeig per uns dies.
Per la seva part, el Consell d’Europa es manifestava a favor del manteniment de la línia. Alhora, l’Ajuntament de Puigcerdà, amb el suport de totes les entitats vilatanes iniciava una simpàtica campanya d’enviar postals cerdanes al president del Govern Espanyol. Es varen comprar totes les postals que es trobaren i se’n feren imprimir a la vora de 9.000 amb el senzill text: “Volem el nostre tren! Queremos nuestro tren!”. La campanya, com si d’una recollida de firmes es tractés, fou un èxit total. N’hi havia d’arreu de la Cerdanya, tan del costat espanyol com del francés, moltíssimes de Barcelona i no poques de la resta de Catalunya, i fins i tot, d’altres comunitats autònomes.
La campanya sembla que va impactar, perquè des de Presidència en foren contestades algunes, si bé no totes i que van frenar-se quelcom, almenys momentàniament, les amenaces de tancament, que encara en certs moments semblen flotar en l’aire.
Tot i aquests entrebancs… es pogué celebrar el 75è (1997) aniversari de l’arribada del tren a Puigcerdà, enmig d’una jornada festívola celebradora amb un tren especial des de Ripoll, una representació al·legòrica al tren a càrrec del Grup de Teatre de la Vila, una exposició sobre la seva història organitzada per l’Arxiu Comarcal. En aquest mateix marc, Pere Macias, anuncià que la línia hauria de ser transferida a la Generalitat un cop arranjada.
Els problemes derivats de la línia Barcelona-Puigcerdà també foren motiu de comentaris del manteniment de la línia Tolosa de Llenguadoc – La Tor de Querol, que troba gran part del seu sentir en ser un nus interestatal. En qualsevol cas, la SNCF ha mantingut la seva línia en millors condicions i n’ha obert més el mercat en disposar, en aquesta estació cerdana, d’una oficina on hom por gestionar el viatge i l’estada a la ciutat en què ho desitgi. En aquest sentit, per exemple, no són pocs els cerdans que han fet cap a París per passar-hi dos o tres dies, o a unes altres ciutats europees.
El tercer tren que arriba a la Cerdanya, el Tren Groc, ha patit tants o més problemes de manteniment que el tren Puigcerdà a Barcelona. En aquesta línia no només també s’han tancat moltes estacions, sinó que, a més, li anà de poc de ser suprimida, en al·legar-s’hi la poquíssima rendibilitat econòmica. De fet, les característiques del tren, d’altra muntanya i amb un equip antiquíssim, li infereixen avui dia un servei social relatiu i la seva aparent salvació va passar per donar-li un caràcter eminentment turístic, amb una forta empenta publicitària (des de l’edició de llibres sobre la seva història fina a la de tríptics on s’explica l’oferta cultural i paisatgística dels pobles per on passa). Pots consultar els preus i horaris fes clic aquí.
Desde ecobuga.com esperem que t’hagi aquesta informació i que aprofitis per visitar-nos a la bugaderia. Ens trobaràs aquí
